Aproximació entre la perspectiva espiritual i la medicina moderna en l’ús de les substàncies amb propietats psicodèliques

 a Jornades, Salut mental

La jornada “Diàlegs entre medicines” ha buscat els punts d’encontre entre les maneres de sanar de diferents tradicions i des de diferents cosmovisions, concretament la salut mental, oferint un recorregut per l’Àfrica, l’Amèrica del Sud i l’Amèrica Central.

La jornada “Diàlegs entre medicines: abordatge tradicional i modern de la salut mental amb substàncies amb propietats psicodèliques”, organitzada pel Servei d’Atenció en Salut Mental per a la població Immigrada (SATMI), de la Xarxa de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, i celebrada el passat divendres 24 de març a l’Auditori de Sant Joan de Déu Numància, va reunir vora 150 persones, en modalitat presencial i online.

La trobada pretenia buscar els punts d’encontre entre les maneres de sanar de diferents tradicions i des de diferents cosmovisions, concretament la salut mental, oferint un recorregut per l’Àfrica, l’Amèrica del Sud i l’Amèrica Central. La jornada es va centrar en l’ús medicinal de substàncies amb propietats psicodèliques capaces d’alterar de manera significativa els estats de consciència, i en la importància de la comunitat al voltant del seu ús, en les que el món espiritual ha estat sempre part integral de l’ús d’aquestes medicines per a la sanació.

Personal investigador, professionals de la psicologia, la psiquiatria, l’antropologia, la farmacologia, del coneixement ancestral indígena, la medicina tradicional mexicana o la tradició xamànica ancestral, han compartit coneixement, perspectives, dubtes i experiències al voltant de l’ús de la iboga i la ibogaïna, el fong psilocibe i la psilocibina, l’ayahuasca o d’altres substàncies, i la seva interacció amb les diferents comunitats culturals.

Tres taules, tres substàncies i un objectiu comú: sanar les persones que pateixen

A la taula d’Àfrica, el Dr. Genís Oña i el Dr. Ricard Faura, de la Fundació ICEERS, Educació etnobotànica i servei a la comunitat (de les sigles en anglès per a International Center for Ethnobotanical Education, Research, and Service), van fer una revisió de l’estat de la recerca actual sobre la ibogaïna, un dels alcaloides de la iboga d’origen africà, en el tractament de les drogodependències i la perspectiva de futur, i van exposar diferents usos i cosmovisions de la iboga en les tradicions espirituals d’Àfrica Central.

El fet que la ibogaïna provingui de zones que han estat colonitzades al segle XX, fa que existeixi poca informació i escassa literatura científica que provés la seva efectivitat antiaddictiva reduint la tolerància a substàncies com l’heroïna o l’alcohol, i que va ser prohibida als Estats Units al 1967. D’altra banda, Faura va posar de manifest l’apropament antropològic a l’ús de la ibogaïna a l’Àfrica Central que, més que la substància, posa l’espiritualitat i la participació de la comunitat al centre, doncs la sanació de la persona es fa col·lectivament, com un ritual.

A la taula d’Amèrica del Sud, Pablo Medrano, defensor del coneixement ancestral indígena va oferir una revisió de l’ús de l’ayahuasca com a element que potencia la consciència i l’amor com a camí per a la sanació personal, aprenent de la medicina amazònica dels remeiers tradicionals. D’altra banda, la Dra. Elisabeth Domínguez, farmacòloga i psicòloga de l’Hospital de Sant Pau, exposava la investigació de l’ayahuasca i les seves possibles aplicacions clíniques en salut mental des de la perspectiva de la medicina moderna, el que demostra una gran similitud entre les dues perspectives i la mateixa substància.

A la taula d’Amèrica Central, Xochiquetzati Rodríguez, investigadora i practicant de la medicina tradicional mexicana, va exposar els diferents usos medicinals tradicionals del fong psilocibe en les cultures d’Amèrica Central, que posen en valor la relació amb la natura i amb la comunitat. D’altra banda, el Dr. Óscar Álvarez, psiquiatra del SATMI del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, va oferir un repàs per la història de la medicina moderna, basada en l’empirisme, que la situava aparentment lluny de la medicina tradicional, però amb un rerefons comú.

Com a exemple, la psiquiatria psicodèlica, que neix als anys 50 del segle XX, des d’una perspectiva occidental i molt diferent a la viscuda en les comunitats indígenes, acaba mostrant que es basa en la mateixa estructura però amb diferents elements: un entorn específic (bosc guarnit o habitació preparada), amb música (clàssica o indígena), una vestimenta concreta (bata blanca o vestits tradicionals), amb una mentalitat que confia en l’espiritualitat o en la ciència, i amb una mateixa substància propulsora, el fong psilocibe o la psilocibina sintetitzada. En definitiva, es busca crear un estat de consciència que intenta fer coincidir l’espiritualitat i la medicina; “amb la unió de la tradició i la modernitat podem enriquir-nos mútuament per avançar en el camí de la sanació de les persones que pateixen”, finalitzà el Dr. Álvarez.

Treballar des de la integració de l’ús de la substància i la introspecció

Com a tancament es va dur a terme un debat entorn al títol “Diàleg entre medicines”, en què es va fer palesa la diferència del focus dels diferents discursos: mentre els ponents que parlaven des de la perspectiva occidental han centrat la seva visió en la substància, els qui ho feien des de la perspectiva ancestral han posat el focus en la comunitat, amb una visió completa que inclou l’espiritualitat de cada persona i del grup.

Tots els ponents han coincidit en la necessitat de buscar una complementarietat a l’hora d’usar les substàncies amb propietat psicodèliques, doncs un factor terapèutic important és l’experimentació d’estats místics o transpersonals facilitats per aquestes medicines. Això ha de permetre treballar des de la integració de l’ús de la substància i la introspecció més espiritual de la persona, doncs és part fonamental per integrar l’efecte dels psicodèlics en les persones.

Puntualitzen, també, la importància de trencar amb la dicotomia entre el control i la confiança, com passa en el cas del placebo en alguns tractaments, en que bona part dels efectes no són de la substància sinó de la confiança. “De vegades no cal entendre-ho tot, però sí donar-hi espai”, apunta l’antropòleg Faura.

En definitiva, es tracta de trobar l’equilibri entre la tradició i la ciència, de recuperar coneixements antics i crear-ne de nous, integrar la introspecció com a part important en la sanació, permetre la confiança a més de la certesa i incloure la perspectiva espiritual com a aliança a la medicina moderna. Al final, l’objectiu és el mateix: “ja sigui amb el focus a la substància o a l’entorn i comunitat que acompanya, volem sanar les persones que pateixen”.

Recommended Posts
Contacta'ns

Li respondrem el més aviat possible. Gràcies!

No el pots llegir? canvia el text. captcha txt

Start typing and press Enter to search