Des del punt de vista clínic, l’aturada cardiorespiratòria es defineix com la interrupció de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània. Precisa, a més, de tres qualitats essencials perquè sigui considerada com a tal: la interrupció ha de ser brusca, inesperada i potencialment reversible.

En el moment d’una aturada resulta difícil plantejar-se la decisió com un dilema moral, perquè per a aquelles persones que ho presencien l’opció de no reanimar va inexorablement lligada a la mort. La decisió fàcil, instintiva i, en principi, empàtica és reanimar, però cal qüestionar-se si èticament és el més responsable.

Des de la bioètica no es pot oblidar que la reanimació cardiopulmonar és una maniobra agressiva, amb derivades clíniques que poden complicar la recuperació. Els conceptes ‘inesperada’ i ‘potencialment reversible’ han de centrar la nostra atenció.

En aquest context, i davant d’un escenari complex, dedicarem un matí a reflexionar sobre la reanimació cardiopulmonar, amb l’aspiració de convertir-la, poc a poc, en un tractament humanitzat i ben indicat. Les eines per aconseguir-ho seran el coneixement, l’avaluació honesta de resultats, la comunicació i les decisions anticipades.