L’acompanyament al final de la vida
Són les 8.30 del matí i Pablo Noguera, doctor i coordinador de les Cures Pal·liatives del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, està a punt de compartir un viatge. Durant aquest viatge, la seva missió principal és tant delicada com imprescindible; aconseguir mitigar el dolor d’una persona amb una malaltia avançada perquè pugui afrontar la seva situació gaudint del present. Actualment, segons dades de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (Secpal), a Espanya, prop de 120.000 persones a l’any precisen d’aquestes cures.
Noguera forma part de l’equip de Cures Pal·liatives del Parc Sanitari Sant Joan de Déu que, des de 2011, treballa per controlar i pal·liar els símptomes de les persones amb malalties cròniques i en situació de final de vida. Per dur-ho a terme, la institució compta amb una aposta clara en pal·liatius, 10 llits a l’Hospital General i un Programa d’Atenció Domiciliària: Equips de Suport (PADES), del que Pablo Noguera és el metge. En qualsevol d’aquests escenaris, el missatge que persegueixen els professionals és clar encara que complex, fer més suportable aquesta situació. Tots morirem, acompanyar a algú i cuidar-lo en aquest moment és molt complicat, comenta Noguera.
En aquest sentit, confiança i empatia es converteixen en els valors indispensables que han d’estar intrínsecs en l’equip interdisciplinari de pal·liatius. I és que es tracta de vocació afirma Noguera, qui després d’estudiar medicina familiar i entrar en contacte amb el pacient pal·liatiu, va saber que només volia dedicar-se a això.
L’atenció pal·liativa de qualitat requereix una intervenció precoç de forma interdisciplinària, sense esperar al final de vida. L’equip de pal·liatius del Parc Sanitari, integrat per psicòlegs clínics, infermers, metges, treballadors socials, agents pastorals i voluntaris, és el que s’encarrega de fer una avaluació del pacient i el seu entorn i d’elaborar un pla de treball interdisciplinari i individualitzat, de manera que tant el vessant psicosocial, com l’espiritual i el somàtic queden coberts garantint la continuïtat assistencial. Aquesta forma de treballar assegura una millor coordinació respecte als pacients ingressats a l’hospital amb la possibilitat de requerir un seguiment en domicili o viceversa. Amb aquest model d’atenció en ment, les visites domiciliàries del PADES es programen a requeriment del pacient, acompanyant avui dia a uns 40 pacients de mitjana i realitzant unes 300 visites domiciliàries al mes.
La mort segueix sent un tema tabú per a molts i hi ha els qui fins i tot s’atreveixen a negar-la i ignorar-la, per la qual cosa explicar en què consisteix el seu ofici pot resultar una tasca àrdua. No obstant això, Noguera ho té clar, al PADES pal·liem símptomes per millorar la qualitat de vida del pacient procurant el seu màxim confort. Tot això des d’un plantejament integral de l’atenció que abasta les dimensions físiques, socials, emocionals i espirituals de la persona, cobertes per un metge, dues infermeres, Sandra Meroño i Esther Triviño, una treballadora social, Natalia Castella, i el suport proporcionat per l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) i el Servei d’Atenció Espiritual (SAER).
Afrontar aquesta situació comporta un impacte emocional substancial, no solament en la persona en situació de final de vida, també per al seu entorn. El nucli de les cures pal·liatives està format pel pacient i la família. De fet, els símptomes solen anar molt vinculats al cercle més proper. Si existeix un bon suport familiar, els símptomes es controlen millor. Així, Noguera insisteix a resoldre les incerteses dels familiars i a generar un vincle que trenqui les fronteres de la por a allò que es desconeix, la mort. Es tracta d’aprendre a escoltar al pacient i a la família i proporcionar-los les eines necessàries que permetin afrontar amb èxit l’acompanyament, l’èxit del PADES.
Els professionals de pal·liatius aconsellen als familiars que normalitzin el procés i recordin que no estan sols, disposen d’atenció continuada les 24 hores del dia. Després de diverses visites domiciliàries, el vincle creat amb la família pot ser immens i, una abraçada, més reconfortant que qualsevol fàrmac. Al final, explica Noguera, no només és important posar-se a la pell de l’altre, nosaltres ens posem a les seves sabates, caminem amb ells, anem al seu costat i tractem de fer-los aquest últim tram del viatge, el més agradable possible.
Un viatge cap al final que, amb l’acompanyament de les cures pal·liatives, pot ser una experiència gratificant, de manera totalment paradoxal.
